"Camisa de foc" Anna Carreras (empúries)

BELLESA, BÀLSAM?

“Camisa de foc” m’ha sorprès i agradat molt. És una obra força original, del més sorprenent en llengua catalana que he llegit últimament. Anna Carreras ens descriu, en deu capítols, el viatge a la recerca d’un ideal per part de la dona-d’ombra-cansada, la protagonista del llibre, un ideal que en aquest cas es tracta de l’amor, de la persona perfecte que veurem encarnat en la figura d’en George G.

Es la típica recerca d’allò que no tenim, d’allò que hem perdut i no podem tornar a tenir,i que, en molts casos, busquem, inútilment, en d’altres persones. Aquest serà el motiu que mourà a la dona –d’ombra-cansada, a cercar aquest ideal, a traves de la hipocondria, la paranoia, l’angoixa, l’anorèxia, l’esquizofrènia, l’autisme, l’obsessió, la bipolaritat, l’amnèsia i el malalt permanent, sense èxit a la recerca de la persona ideal.

Un viatge que l’autora acompanya i esquitxa, per un canto de les seves referències literàries, que per altre banda, m’han semblat exquisides, Cesare Pavese, Oliver Sacks, Ortega i Gasset, Fernando Pessoa, Honoré de Balazac, Biel Mesquida i un llarg etcètera i per l'altre canto de les matemàtiques i la psiquiatria. I és aquesta samfaina d’elements, quallats amb una prosa molt acurada i poètica (en certs moments em recorda a la prosa d’en Biel Mesquida), el que fa d’aquest llibre una obra tant interessant.

En definitiva una obra que ens parla del sentiment desfermat i desmesurat, la malaltia, amor, glòria, raó, voluntat, desig, lloança, pensament, serveis, honor, bellesa, vergonya, desdeny, dolços esguards i cortesia:

“L’existència humana era “una llarga preparació per una cosa que mai no passa””

“No ho entenc. No tinc problemes familiars ni sexuals. La feina em va més que bé, no paro quiet ni un sol moment. Tinc tot el que necessito. No em fa mal res i, malgrat tot, em sento absolutament superat i molt trist. Encara que potser tant és, perquè jo sóc així, nerviós, preocupadís, però m’angoixo i no sé on puc trobar la pau
interior”

“Deixem-nos de laboratoris: som humanistes. Una vida que no pot convertir-se en carn de poema
perquè és carn i no poema, i una altra vida que ve donada com a tal poesia, en estat brut. Una vida que és massa forta, que cal tapar-la amb vidre fosc que no deixa de ser vidre i una altra vida que s’artisitza per injectar-li prou alenades de ficció perquè sembli enriquidora.”

“De vegades et penso i em recordes la imatge del poeta lama de l’art, l’ésser visionari, messiànic, empès per una vocació-sacrifici, el culte a la bellesa, com si la bellesa fos l’únic bàlsam per a la moderna societat que s’ha abocat al progrés indiscriminat, que ha prescrit la mort de Déu i ha potenciat l’aparició de la massa amorfa mancada de punts de referència, sobretot morals, àvida d’aigua de foc.”